1 Potenciar el català com a única llengua vehicular de l’administració pública, de les publicacions municipals, dels mitjans de comunicació locals, i de totes les comunicacions amb els ciutadans.

2 Commemorar i donar a conèixer les diades nacionals amb actes al municipi: 25 d’abril, 24 de juny, 11 de setembre, 9 d’octubre, 7 de novembre, 31 de desembre, etc.

3 Potenciar els símbols propis, dotant-los de la màxima representació i visibilitat institucional, i retirar els símbols espanyols.

4 Impulsar un intercanvi amb una població d’una altra àrea de l’àmbit lingüístic per estrènyer els llaços humans, socials, escolars, econòmics i culturals arreu de la nació.

5 Col·laborar humanament i econòmica amb iniciatives nacionals talment com els premis Octubre, la Universitat Catalana d’Estiu, amb entitats culturals d’arreu del territori, així com formar part l’Assemblea de regidors dels Països Catalans o de la Institució Joan Fuster entre d’altres.

6 Facilitar i col·laborar amb iniciatives populars locals o nacionals amb l’objectiu de reivindicar la independència i dotar-les d’infrastructura i recursos econòmics.

7 Aplicar a la nomenclatura dels carrers noms d’indrets o personatges històrics dels Països Catalans.

8 Catalanitzar el programari de tots els ordinadors i aparells informàtics de l’ajuntament i els organismes dependents.

9 Exigir a tots els proveïdors que els productes que ens serveixen siguin etiquetats en català i, si és possible, produïts als Països Catalans.

10 Crear una entitat de gestió cultural participada per les entitats de cultura popular i tradicional que procuri per la catalanitat de les celebracions culturals.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col•laborar a fer front col•lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural: així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

En aquest context és interessant plantejar-se a Catalunya Nord com podem treure experiències d’aquesta campanya que ha donat aquests resultats al Principat.  Molt sovint quan la gent del nord ens declarem independentistes, els catalans del sud ens observen amb una certa condescendència. Encara pitjor, fins i tot al nord mereixem una mirada indulgent per sobre l’espatlla amb el comentari : “a Catalunya Nord no hi ha les condicions i tampoc no hi ha cap tradició independentista”. Fer parlar d’independència la gent del nord de l’Albera, tan farta de la política tradicional com la gent del sud, no només no és impossible, sinó que podria ser saludable i lligat amb una tradició ocultada. Fa poc, Llorenç Planes, autor del “Petit llibre de Catalunya Nord”, en una conferència sobre el catalanisme polític a Catalunya Nord revelava un fet històric que té més valor que una simple anècdota.

El 9 de març del 1902, el sindicat de vinyaters de Trullars es reunia en sessió extraordinària per queixar-se al diputat Jules Pams de les dificultats de la viticultura local i publicava a “l’Indépendant” un comunicat on deien que eren farts de se fer esquilar dues vegades per any i de ser la vaca lletera de l’estat, i que tant per tant, preferien ser lliures en un estat independent amb els seus veïns de Barcelona. Aquest comunicat, fet en francès, va tenir conseqüències inesperades al sud. Enric Prat de la Riba va reproduir el comunicat dels vinyaters de Trullars, prudentment també en francès ja que estaven en plena dictadura, a “La Veu de Catalunya” del 16 de març. I el 2 d’abril Prat de la Riba era empresonat, com a responsable de “La Veu de Catalunya” a causa d’aquest article (document que reproduïm).

No estem parlant de la lluita contra l’annexió a França pel Tractat del Pirineu del 1659, parlem de fets molt més recents,  parlem d’allò que pot ser encara en el subconscient de la gent, i que  només caldria desvetllar-ho. Parlar i fer parlar el 2011 d’independència a Catalunya Nord no és tan exòtic com pot semblar-ho. En la nostra història més recent l’alternativa independentista ja s’havia plantejat, per què en el context actual no hauria de ser una alternativa vàlida?

Perquè, des d’aquesta capacitat d’adaptació que tenim i que ens fa assimilar de seguida i amb naturalitat les impensades sorpreses, gairebé sembla que sempre hàgim viscut així com ara, triant independència en consultes ciutadanes, ajuntant-nos en manifestacions immenses, deixant atònites les enquestes que ens mesuren les ganes de sobirania. Però resulta que encara no fa un any d’aquell emocionant 10 de juliol que ens va sorprendre i desbordar per totes bandes. No, encara no té un any i ja forma part de la nostra normalitat, com ho fan també les consultes (Barcelona! Qui ho havia de dir!) i aquesta desinhibició general que ens ha dut la independència al centre del debat polític.

I potser per això pensem que ja res no ens podrà sorprendre. Fins que, patam!, sentim el president Jordi Pujol dient “He votat independència”. I no és cap imitador, no, ni cap declaració feta a corre-cuita: el mateix Pujol de l’ara no toca, el mateix Pujol constructor de l’autonomia i de l’entesa i del peix al cove, escriu una reflexió meditada on afirma que la independència és l’única solució raonable que tenim si no volem quedar diluïts fins desaparèixer. Realment, alguna cosa de fons ha canviat en aquest país.

El 10-J va ser una fita en la nostra història, va ser un majoritari ja n’hi ha prou davant del definitiu atzucac de la via espanyola. Fins i tot aquells qui, de bona fe, encara cercaven el famós encaix, han constatat que aquest camí no duu enlloc.

El govern autonomista tripartit no va saber què significava el 10 de juliol com tampoc no va saber què significaven les consultes ni va voler entendre l’embranzida de l’independentisme emergent. No va estar a l’altura de res. I en el pecat va dur la penitència.

Ara, val a dir, tampoc el nou govern de l’autonomia principatina no sap respondre a les  circumstàncies. Ni als seus votants, ben mirat, no sap respondre, a tanta gent com va triar la seva papereta confiant encara que determinat augment del perfil nacional no era simple impostura  electoral, que en el fons hi havia un pla, que etcètera. Difícilment s’hauria ningú imaginat que tan ràpidament mostrarien tan poca ambició política, que tan ràpidament deixarien visibles les vergonyes de la seva falta de projecte nacional. I és que, mentre l’històric president del seu partit observa el país i l’interpreta, pondera posicions i rectifica (en un gest que l’honora), els qui en són fills polítics es dediquen sistemàticament a desqualificar-lo de paraula i obra, ballen al so d’una música antiga i ens deslloriguen el país a cada mal i trist compàs.

Perquè, mentre d’una banda vivim aquesta extensió de la necessitat d’independència, de l’altra hem de patir com, bo i assumint el discurs espanyol sobre la crisi, des del govern principatí en fan culpable el dèficit públic (és a dir, i traduït, “autonòmic”, és a dir, i retraduït, el nostre), s’apliquen a desmantellar-nos escoles i hospitals i avall que fa baixada. Tot, per no seure un moment i mirar al seu voltant, per no aturar-se a pensar en el país i reconèixer allò que ja té clar una cada vegada més àmplia majoria social: que el dèficit que tenim es diu espanya i que és urgent poder-nos-en deslliurar.

Aquest comunicat va despertar indignació per part del President de la UPVD i reaccions diverses a la UPVD. Me vaig doncs interessar de més aprop al Departament de català, i la cosa era pitjor del que preveia.

Durant les dècades dels anys 70, 80 i 90 el departament de català havia creixit amb l’objectiu d’esdevenir autònom al si de la Universitat nord-catalana. S’havia aconseguit llocs de treball, 1500 m² d’edificis, institut de recerca, diplomes, formacions i sobretot estudiants. El 23 d’octubre del 2008 s’inaugurava la Casa dels Països Catalans, un magnífic edifici pagat en gran part gràcies a diners exteriors a la Universitat, seu de l’ICRESS i l’IFCT, edifici que palesava l’èxit d’aquests anys d’esforços, edifici que donava un lloc digne a la catalanística de la Universitat perpinyanesa.

Tot això s’havia guanyat gràcies a la voluntat d’unes quantes persones, a començar pel professorat: Joan Becat, Domènech Bernardo, Ramon Sala, Miquela Valls… sostingut en el seu moment per l’Associació Catalana d’Estudiants d’on han sortit uns quants professors més: Joan Peytaví, Alà Baylac Ferrer, Pasqual Tirach, Lluc Bonet, Segi Montemon…

El meu interès m’ha portat a parlar amb professors actius, jubilats i apartats, amb estudiants i militants, el constat és inquietant.

Aquests últims anys el nombre d’estudiants ha anat més aviat a la baixa, s’ha perdut dos llocs de “Mestre de Conferència”, i el projecte de futur és de fusionar el Departament de Català amb la facultat de turisme.

És segurament aquest projecte de fusió que ha portat a nominar el Jean-Michel Horner -antic president de la UPVD vingut de la facultat de turisme- com a administrador de l’IFCT. Se podria traduir per “la facultat de turisme ha agafat el control de l’IFCT”

El nou administrador no perd temps i ja ha anunciat pel setembre “la renaissance” de l’IFCT amb una nova llicenciatura de català per la qual un bon coneixement de la llengua no seria obligatori. Una proposta simpàtica i d’obertura però que compromet altament el nivell de domini de la llengua catalana dels estudiants a final de curs.

Si afegim que la Biblioteca de la Casa dels Països Catalans està tancada des de l’estiu passat per falta de personal, que bona part dels llibres no han estat catalogats, ens qüestionem sobre el futur reservat als locals que haurien de servir de biblioteca, i als llibres, eines indispensables als estudiants.

Per a justificar el títol acabaré esmentant la revista “Les cahiers européens des sciences sociales”, un fet que il.lustra l’engany que pot amagar una cooperació tranfrontarera. No és que sigui en contra de les cooperacions i dels intercanvis de bnda i banda de l’Albera, tot al contrari, fa molts anys que en el meu àmbit els intenti promoure i crec que són saludables, però no a qualsevol preu, no podem defensar cooperacions que neguin la llengua comuna.

Aquesta revista reuneix  escrits de professors de les Universitats de Perpinyà, Girona i de les Illes, totes tres universitats de la Xarxa Vives. Els directors de la revista l’Anne-Marie Mamontoff (UPVD facultat turisme) i el Ramon Palau (UdG) posen com a consigna que les llengües de publicació han de ser el francès i el castellà.

Estranyant-me d’aquest fet, inculta pel meu desconeixement de les regles de redacció d’articles per a revistes de ciències socials he redactat 4 ratlles pensant que universitaris catalans no havien de col.laborar a projectes que posen com a regla el rebuig de la llengua pròpia, de la llengua catalana.

Haig de confessar que m’havia enganyat. En un comunicat al Punt, el Ramon Palau aclareix la situació:  “els científics catalans de les ciències socials ens esforcem per publicar en les revistes científiques internacionals més prestigioses, que són unes 3.088, segons el Journal Citation Report, de les quals 2.808 ho són en anglès i cap en català“

Doncs, si sabiï que l’anglès era la llengua de referència, he descobert que se podia publicar articles en francès i en castellà, segurament també en un bon grapat de llengües d’estats -alemany, italià…- però en llengua catalana no! La llengua catalana no seria admesa com a llengua digna de figurar en les revistes científiques internacionals més prestigioses…

Des de Criteri volem retre homenatge a la figura de Barnils amb una senzilla glosa que va escriure i cantar un altre mestre, en Biel Majoral, per a un homenatge a Barnils l’any 2001, que creiem que relata la força i la personalitat d’un referent que no podem oblidar.

Glosa a Barnils

Mogué sempre els fils
Sempre a punt de trencar llança
I amb molta de templança

I amb molta de templança
Maleí als homes vils
En sabia els seus perfils
I de la seva mancança

No en feu cap lloança
I els rebutjà per servils
No els posà a la balança
Reservada pels humils

No perdé mai l’esperança
dels drets humans i civils
sabeu de qui és la semblança
si que ho sabeu, és d’en Barnils

Biel Majoral

(escoltar la glosa)

Mireu, per exemple, quants articles i quantes notícies generen les revoltes al nord d’Africa. Quanta solidaritat! Ara fins i tot són decomòcrata-solidaris els governants que fins fa no res seien complaguts en la mateixa taula amb els dictadors que ara blasmen.

Continua llegint

Avui me’n faig creus en veure com les sondes còsmiques, aquests ginys espacials no tripulats, es passegen falagueres per tot el sistema solar i emeten regularment els senyals a la Terra, mentre que emissores com RAC1 o Catalunya Ràdio no arriben tan falagueres a Alaior (Menorca) o a Esporles (Mallorca). I això que no sé qui diu que som un país petit. Ara imaginau-vos-el més gran!

Avui han tancat TV3 al País Valencià. Cada dia des de fa una setmana així ho record en llevar-me. Cal no oblidar les fetes, ni les bones ni les dolentes. Avui han tancat TV3, diré demà. Un poble ha de tenir memòria. La cosa feia anys que covava. Anava covant talment malaltia sorda: ‘Història d’una obsessió’, titulava Vilaweb (18-02-2011). Amb aquest tancament ELLS han retut homenatge a aquell Colp del 23 de febrer de 1981, que diuen que va fer un tal Tejero. Un colp que situava un altre cop els mots amb la cultura que els produeix: un pronunciamiento té síl·labes i semàntica espanyoles. Té entrada al Diccionari de la RAE. Resta definit amb el mot gran: ‘Alzamiento militar’.

Avui matí a la ràdio deien que a Reus una nina de cinc anys havia arribat a escola i havia informat del fet que sa mare era morta. Sembla que la dona havia estat assassinada a ganivetades per son pare. Ho contava així el diari ‘Ara.cat’ (23-02-2011): ‘El principal sospitós del crim és un home d’origen sud-americà de 34 anys que ja tenia una condemna per maltractament a la víctima el 2006’.

Ahir llegia (‘Crònica.cat’, 22-02-2011) que un historiador es planyia que el nin Francesc Colomar, guanyador d’un Goya per la pel·lícula ‘Pa negre’, no s’expressàs correctament en espanyol. L’home, Fernando García Cortázar, trobava que aquesta feta era una agressió a l’idioma comú.

Sobre el mot pronunciamiento no m’hi pronunciaré, entre d’altres coses perquè el meu diccionari normatiu i el seu entren en un petit conflicte d’interessos semàntics pel que fa en aquest mot. Sobre el terme ‘idioma comú’, sobre aquest sí que m’hi pronunciaré.

El DIEC-2 diu sobre comú: ‘compartit per dos o més a la vegada’. El diccionari no assenyala l’obligatorietat de per vida d’aquest compartir, ni tampoc que la cosa compartida sempre hagi de ser la mateixa.

Un idioma comú pot ser-ho per comunicació en un espai, context i temps ben determinats. Així els humans en tant que parlants podem tenir diversos idiomes comuns segons les nostres interaccions i capacitats multilingües. És idioma comú a molts professors de física de la Xarxa d’Universitats Joan Lluís Vives, l’anglès: idioma comú en publicacions, en congressos i en fòrums internacionals per un bon grapat de professors que exerceixen als Països Catalans. Conec alguns col·legues físics que tenen un domini comunicatiu de l’anglès força elevat i un domini expressiu i identificatiu del català de Mallorca, genial. L’espanyol el reserven bàsicament per la paperassa administrativa que se’n va a Madrid, i per algun congrés si convé; i per converses d’aquelles que adesiara un té. Potser el seu espanyol parlat és un espanyol de comunicació, talment com el de l’actor Francesc Colomar. De ben segur que ni els professors de física –per anomenar una especialitat-, ni l’al·lot Francesc Colomar, ni nosaltres no tenim gaire problema amb un idioma comú o fins i tot en dos idiomes comuns o tres.

Em direu que no l’he entès bé, al senyor Fernando, que en realitat ell en dir allò d’idioma comú es referia a ‘lloc comú’, anomenat també ‘comuna’? Compte perquè en qüestions d’anar del cos –o de ventre- convé no badar!

La confluència amb un idioma comú en un àmbit d’ús concret no s’ha d’identificar de ple amb realitats com ‘llengua pròpia’ i ‘llengua territorial’. Quan barrejam conceptes –i ho fem expressament- cream confusió. Mesclam ous amb caragols, una menja pudenta per al paladar, tan pudenta com un lloc comú que no té amo.

Per desfer l’olla de caragols que alguns lletruts creen convé tenir ben present el fet que una llengua pròpia és aquella que ens performa la ment i el pensament, i que una llengua territorial és aquella amb què els mots s’hi han identificat. Com a catalana de Mallorca tinc una llengua pròpia que coincideix territorialment amb els Països Catalans. Com a catalana de Mallorca si pas un temps a Berlín o a Londres seré propietària d’una llengua pròpia que compartiré, o no; i faré ús de la seva llengua territorial que de ben segur coincidirà sovint o adesiara amb l’idioma comú. I cadascú a casa seva que hi falta gent.

Una pregunta. Si us plau, responeu a aquesta pregunta: a TV3, AVUI, l’han prohibida, tancada o morta a ganivetades per autonòmica o per comunament territorial? Potser, senyor Duran, que ho revisi quan diu que “És un error polític parlar de ‘Països Catalans’” (Crònica.cat, 26-02-2011). Tanmateix, tant si en parlam com si no, els Països Catalans hi són. Hi són en història i hi són en l’imaginari d’ELLS.

Compte, perquè la dona assassinada a ganivetades potser també triava les paraules que dirigia a ELL! I tanmateix la dona assassinada no farà Nadal d’enguany amb sa filla.

Un prec. Perquè TV3 pugui fer molts de nadals i molts de sant esteves a les llars dels Països Catalans!

Publicat a irecte.cat!

Continua llegint



D’aquí a pocs dies s’escaurà el desè aniversari

Continua llegint