A Perpinyà s’hi sol veure moltes banderes catalanes, amb la victòria de la USAP el passat cap de setmana s’ha superat tots els rècords. Ja dies abans tots els cotxes anaven de sang i d’or, cada casa lluïa una bandera a una finestra o a un balcó, i molta gent jove o més veterana duia els colors distintius dels catalans. El dissabte fou dia estrany, a les 8 del vespre tothom era a davant d’un televisor amb una barreja de sentiments d’esperança i d’angoixa. La joia esclatà al cop de xiulet final, quan tots érem assegurats de la victòria. Amb uns minuts amants de rugbi o no omplien els carrers de Catalunya nord.
Com analitzar les diverses manifestacions festives que han envoltat aquesta victòria? Aquesta efusió de banderes i d’eslògans (majoritàriament en francès) a favor dels catalans és només un foc d’encenalls, no té res de polític, una mena d’exultació sense fonaments seriosos o amaga sentiments reals?
Segur que dels 13.000 catalans que han acompanyat els jugadors a París i dels 20 o 30.000 catalans que han celebrat l’arribada del Planxot a Perpinyà, la major part no participarà ni al CORRELLENGUA, ni als actes de commemoracions dels 350 anys del Tractat dels Pirineus. 3 segles i mig de dominació francesa fan que la població nord-catalana pateix un dèficit de coneixements de la pròpia història i no fa gaire diferència entre Nació i estat, nacionalitat i ciutadania.
Cal recordar que França com a bon país colonitzador nos ha inculcat que no serem res sense París, França ha sabut frenar l’economia per a transformar els comtats Catalans en els Pirineus Orientals, el departament més pobre de l’estat. Més tard França ha intentat negar-nos en una regió llenguadociana i avui quan la premsa estatal parla de Catalunya nord és en general de manera negativa. Se burla dels mitjons de Perpinyà i denuncia les malversacions que han portat el batlle de Sant Cebrià i el seu successor a la presó.
Dins un tal context la USAP esdevé el símbol positiu més fort que tenim nosaltres els catalans del nord, i conscientment o no, tots plegats nos retrobem al voltant d’un equip, d’una bandera per a celebrar una victòria, alçant ben alt tots els nostres símbols.
Tot al llarg de la temporada, que sigui pels partits o als carrers han florit les estelades. Certament, no tots els que enlairaven la bandera independentista en coneixien el sentit, però tots aquests tenen clar que a darrera hi ha una reivindicació. A més de veure banderes, hem sentit cançons que ens identifiquen com a poble: “l’Estaca”, “els hi fotrem”, “Nosaltres aquí parlem català“, “L’Allioli”
El dissabte a la nit, Plaça de la victòria, els Castellers del Riberal han alçat un pilar al mig de crits, de cants i de percussions una grallera va pujar a terç i d’allà dalt va tocar Els Segadors . Poc sovint m’he tan emocionat sentint com al voltant de la pinya el silenci guanyava espai per a poder escoltar les notes del nostre Himne.
La USAP no és cap equip de rugbi d’una ciutat qualsevol que ha guanyat un campionat, no, la USAP és un equip català que ha vençut i que s’ha imposat a París. La USAP no és únicament l’equip de Perpinyà, és un equip que representa la catalanitat, una catalanitat capaç de vèncer.