Els fets succeïts a Arenys el 13 de setembre no són una bajanada ni poden ser considerats irrellevants. Uns catalans, malgrat l’oposició de l’Estat i el menysteniment resignat dels partits polítics parlamentaris, han estat capaços de demostrar que, més enllà de l’enganyós dret a decidir, el que sí que tenim és capacitat de decidir i voluntat de decidir. Una autèntica lliçó històrica a la Catalunya autonòmica que diu que no vol crear frustracions, però que ha situat el país en un atzucac financer, polític i anímic. No és agosarat dir que allò aconseguit pels arenyencs que van idear, impulsar i organitzar la consulta significa un petit punt d’inflexió en el camí cap a la llibertat, en el sentit que, per a molts, s’ha evidenciat un “si volem, podem”. Qui ens ho pot impedir? Quin és el límit dels nostres passos en la mateixa direcció, cap a la llibertat, ara que hem descobert que el que semblava un mur infranquejable, no deixa de ser un obstacle superable, amb intel·ligència i audàcia?
I ara la multiplicació de noves consultes, que poden arribar a ser més d’un centenar, sembla que ha de confirmar la voluntat d’independència d’amplis de sectors d’una part del país. Ens en felicitem, encara que tenim la sospita que podem caure en el parany del joc estètic, dels gestos simbòlics, necessaris, però símbols representatius al cap i la fi, no realitats difícilment qüestionables. Perquè Arenys és producte d’una frustració, la de no poder decidir com decideixen els pobles, a les urnes de tota la nació i amb resultats vinculants. No és la realitat, és una resposta a la manca de realitat pròpia.
La batalla de la llibertat d’un poble, doncs, és una batalla que s’ha de jugar en aquest àmbit, en unes eleccions i uns referèndums de veritat. No és teatre, és la vida. No és un simulacre, per molt valuós que sigui aquest. La pregunta que no podem eludir és: estem preparats per enfrontar-nos a aquests reptes a les urnes? Tenim la capacitat i els instruments per encarar-nos-hi? Com podem organitzar un referèndum de veritat, si no tenim els parlamentaris que el validin políticament, que decideixin donar-li validesa? Com podem fer referèndums, ara, sense una majoria social que n’asseguri la utilitat, és a dir, la victòria? Estem preparats per a ser lliures, ara, la tardor de 2009?
Aquesta és una cursa que no s’acabarà demà, no ens enganyem, no vulguem cremar etapes, infantilment. L’oportunitat que tenim no la podem desaprofitar. Hem de treballar en l’àmbit de la política, no com a aficionats voluntaristes a temps parcial, sinó amb la professionalitat i la dedicació que mereix la nostra causa. No n’hi ha prou amb la coherència i la raó, la bandera al vent. Cal tenir el nostre full de ruta, cal tenir equips de treball en tots els àmbits, cal disposar d’instruments polítics allà on es prenen les decisions. La llibertat de Catalunya necessita de les aportacions de tothom, no podem menysprear ningú, però sense un exèrcit d’homes i dones, polítics, no afeccionats, dedicats a aquesta causa, no deixarà de ser un joc de cap de setmana.