Després d’un any trepidant per a l’independentisme on s’ha avançat com ningú no podia imaginar, comencem el 2011 amb les lògiques incerteses que deriven d’aquest progrés. No tot ha anat com calia, però fins i tot les adversitats no s’explicarien sense aquesta progressió accelerada, difícil de preveure i, per tant, de canalitzar de manera assenyada. Mai no hi havia hagut tants independentistes que confiessin en la possibilitat d’arribar a la solució final, però tampoc mai tanta gent que sense confiar-hi, hagués tingut la certesa que fora de la independència només els quedaria acceptar resignadament la fatalitat de la nostra dependència colonial i el risc de la nostra lenta desaparició com a nació.
Els creixements ràpids són de mal pair. Les impaciències i els oportunismes, en aquestes circumstàncies, fan la seva aparició implacable. També són lògics els errors de càlcul. A pilota passada tots podem fer el savi, però ja sabíem que aquest és un camí ple de riscos. Ara, més que no pas quedar aclaparats pels entrebancs, cal coratge per prendre nota dels fracassos, orgull per fer valer els èxits indiscutibles, i astúcia per preparar els passos següents.
En aquest sentit, és cert que comencem l’any amb un desafiament encara més gran que el que suposava fer els primers passos. Cal donar continuïtat al treball emprès, sabent que les primeres adhesions eren les fàcils, i que ara cal aconseguir la dels més exigents i la dels desconfiats. Un desafiament, val a dir-ho, de la magnitud de l’objectiu final que ens hem proposat. Un desafiament, doncs, encara més estimulant.
[...] This post was mentioned on Twitter by Albert Aragonès
. Albert Aragonès said: RT @silviamartinez: Coratge, orgull i
astúcia pel 2011 – Salvador Cardús a Criteri-
http://tinyurl.com/6krwu49 [...]
Citaré la Viquipèdia:
1.- “Salvador Cardús i Ros (Terrassa, 1954) periodista, escriptor, i doctor en Ciències Econòmiques. Actualment és Professor Titular de Sociologia a la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona.”
2.- “La Solució Final, també coneguda com Solució Final al problema jueu (en alemany Endlösung der Judenfrage) és el nom del pla de l’Alemanya nazi per executar el genocidi sistemàtic de la població jueva europea durant la Segona Guerra Mundial.”
Dono fe que a Alemanya no parlen de solució final si no és en aquest sentit. És clar, a Espanya no hi ha aquest entendiment perquè és un altre país amb una història diferent. Però qui escriu aquí és un dels més destacats experts en Ciències Polítiques de Catalunya. “Idees clares”?
Si donem menys importància a l’anedòtic, la independència pot ser la solució, però “final”? Tot es pot solucionar traçant un línia sobre el mapa polític? No quedaria cap altre qüestió pendent com ara la organització interna del nou estat, incloent-hi tot des de la forma de govern fins a la seva política economica i social?
“Solució final”. “Solució”, i “final”! “Idees clares”. “Coratge, orgull i astúcia”. Aquest és el nivell del debat. Subterrani.
[...] (Llegiu l’article sencer aquí) [...]