Decàleg de criteris

Extret del llibre 'El camí de la independència' de Salvador Cardús

Primer, prendràs la iniciativa sense esperar una provocació

Tal com acabo d’escriure, el punt de partida de la nova cultura que ens pot portar a la independència és la ruptura amb el resistencialisme, que té el defecte que ens fa dependents de la provocació. El resistencialisme serveix per sobreviure, per no desaparèixer, per reorganitzar-se en condicions realment adverses. Però, en una època de construcció, és un obstacle. No hi ha res que hagi fet perdre tant de temps com allò de «cap agressió sense resposta». Certament, cal tenir un gran respecte per les antigues formes de lluita nacional, però no té sentit quedar-hi atrapats. Ara, més que no resistir, cal mesurar bé la pròpia força. I, sobretot, expressar-la positivament, constructivament, apuntant cap endavant.

Segon, defensaràs un independentisme popular

També es propi de la resistència que tot l’esforç es posi en l’excel·lència. Probablement això explica que, a finals del franquisme, la cultura catalana hagués quedat principalment en mans dels erudits. El govern de la Generalitat recuperada de seguida va entendre que, a més de l’erudició, la cultura del país necessitava una televisió, i la va fer. Arriscant-se molt, però amb molta intel·ligència. Els titubejos i fins i tot els errors que hagi pogut cometre no són res al costat de les seves aportacions en tots els terrenys. L’independentisme també ha d’anar més enllà de l’especulació ideològica per a minories i de buscar la presa de consciència com a mecanisme d’adhesió. La normalitat d’una vinculació nacional àmplia no es fa des d’una consciència reflexiva, sinó des dels implícits culturals i polítics, des de les simbologies i les adhesions emocionals. Des d’allò que Michael Billig n’ha dit el «nacionalisme banal». Això vol dir, també, que l’independentisme ha d’anar trobant una expressió menys política i més social, cultural i econòmica. I ha de vetllar, molt especialment, per les seves habilitats emocionals.

Tercer, treballaràs amb una mentalitat inclusiva

Això vol dir que cal trobar la manera de merèixer l’atenció més enllà dels que ja estan convençuts. Ja se sap que, venint d’on venim, amb una autoestima tan castigada, és plaent trobar el suport i l’escalf dels convençuts. Però aquesta és una de les causes que l’independentisme caigui tan aviat en disputes internes. L’independentisme ha de ser inclusiu, i no excloent. De manera que hauria de recórrer a estratègies permeables de col·laboració amb els que «encara» no n’estan convençuts. I la millor de totes és la del «com si», que ha permès grans avenços nacionals fins i tot en les pitjors èpoques. De fet, el «com si» va ser la primera estratègia que va superar el resistencialisme. Cavall Fort o Edigsa, per posar dos casos rellevants, van ser fills del «com si» fóssim un país normal. I ens van fer a tots més «normals».

Quart, has d’aspirar al rigor, però sense caure en el purisme

El més alt nivell d’exigència no significa ser un nacionalista perepunyetes, ni voler ser més papista que el papa. Penso, en particular, en la duresa amb què jutgem el nostre país, sense saber veure que alguns dels desafiaments més seriosos no vénen de les nostres mancances, sinó que depenen de si som capaços de ser presents al món de la manera més oberta i avançada possible. ¿És bo o no que les nostres universitats siguin objecte d’interès per a tants estudiants europeus? Òbviament, sí. I, és clar, això implica noves complexitats culturals i lingüístiques. Però aquestes complexitats les tenen totes les universitats del món que volen ser coherents amb la seva missió universalista fundacional. Hi ha certes garanties de rigor nacional que ens podrien portar a actituds tancades. Res d’això: els Erasmus són el millor desafiament de la nostra universitat per incorporar-se definitivament i amb normalitat a la llengua acadèmica i científica franca, que és l’anglès. La resposta rigorosa és l’anglès; i la purista, tancar-se en la defensa del català. En general, el purisme és l’expressió d’una feblesa.

Cinquè, superaràs la nostàlgia de l’excepcionalitat

L’excepcionalitat fa més fàcil qualsevol lluita i mobilització, però cal treballar en un país normal i per a un país normal. L’excepcionalitat, sobretot si et creus que formes part dels «escollits» o dels que tenen la veritat, et fa sentir més còmode. Però, per conservar-la, es necessita exagerar el catastrofisme, que és tan contrari al cultiu de l’esperança sobre la qual es basteix qualsevol progrés. Ho confessi o no, l’exepcionalitat se sustenta sobre el principi aquell que «contra Aznar vivíem millor»: ves que no torni!

Setè, aprendràs a viure sense subvencions

No es pot aspirar a la independència des de la dependència econòmica dels que no la volen. El camí cap a la independència val calés. Qui pensi que n’hi ha prou amb la suma de voluntats polítiques però que no ens costarà res, que se n’oblidi. Precisament, la subvenció ha donat lloc a aquest monstre del clientelisme que ha tapat tantes boques i ha permès desenvolupar tants projectes inútils. La subvenció pública, en moltes ocasions, ha creat hàbits acomodaticis insensibles a les demandes de la població. Afortunadament, serà difícil que l’independentisme n’aconsegueixi gaires, de subvencions públiques. Però ha de trobar els diners necessaris per treballar bé. I això vol dir que qui vulgui treballar per la independència, se l’haurà de pagar.

Vuitè, faràs servir un pensament clar i positiu

Una de les més grans debilitats de l’independentisme és que no disposa, encara, dels conceptes fonamentals per descriure la realitat nacional amb una voluntat transformadora. El llenguatge actual empresona l’independentisme en el present, quan no el porta al passat. Sovint sona antic, arcaic. La claredat del discurs no és tan sols un problema de terminologia, sinó d’argument, d’història, de relat. Però aquesta claredat, sobretot si parlem de projectes de transformació, de creació i d’innovació política, és també una qüestió de pensament positiu i propositiu.

Novè, faràs del patriotisme una opció d’interès

S’ha d’acabar per sempre amb l’associació del nostre patriotisme amb una lluita inútil i penosa. La nostra no és una història de perdedors. Si ho fos, no seríem on som. De fet, ja no hi seríem. Fins i tot podem pensar sense equivocar-nos gaire que la precarietat en què hem viscut ens ha preparat millor per als desafiaments del món actual. El patriotisme és la defensa de l’interès general –d’allò que Daniel Innerarity en diu «una intel·ligència cooperativa», que, lògicament, redunda en un veritable i sòlid interès particular i que ja no es confon amb el mer egoisme individual o de clan, anomenat també «familisme amoral».

I desè, desenvoluparàs una bona educació patriòtica

Per bastir un projecte a l’altura de les actuals circumstàncies cal una sentimentalitat col·lectiva madura, un alt sentit institucional i un gran domini de les formes que han de fer possible expressar un grau de civilitat superior. No ens posarem pas a construir la independència de Catalunya només per acabar repetint –i portant més a prop– els vicis de la independència d’Espanya. Hem d’aspirar a molt més. Sempre m’ha admirat veure com als Estats Units tots els diputats i senadors aplaudeixen els discursos del seu president, amb independència del partit al qual pertanyen, i sempre m’ha desolat constatar que els nostres diputats no solament són incapaços d’aplaudir el president quan són a l’oposició, sinó que fins i tot li neguen el tracte de «president». Mantenir-nos en aquesta indigència formal ens faria insolvents per exigir el reconeixement de la nostra ambició nacional.