7 de novembre de 1659. Una data que ens hauria de despertar una remor semblant o superior a la de l’11 de setembre de 1714. Una data en què s’inicia l’esquarterament i la derrota militar, política i cultura del nostre país. L’inici de l’ocupació francesa i de la decadència d’un país que durant molt de temps ha estat víctima d’un poder polític que l’ha intentat anorrear per diferents vies, però que, malgrat tot, continua existint.
 
Segurament, la importància simbòlica d’aquesta data passarà sense pena ni glòria a bona part de casa nostra. No cal ni anomenar el món institucional principatí, per qui la ignorància sobre la Catalunya Nord es quelcom més que un oblit fortuït. És curiós veure com els espanyols reclamen sistemàticament i desacomplexada la revisió del Tractat d’Utrech (pel qual la sobirania de Gibraltar va passar a mans angleses) i, en canvi, i els nostres dirigents no mostren ni el mínim interès per treballar per l’anul·lació del Tractat dels Pirineus, un acord per posar punt i final a la guerra dels Segadors, que no va comptar amb el vist-i-plau dels catalans i pel qual se’ls esquarterava el territori, amb unes nefastes conseqüències econòmiques, polítiques i culturals presents encara avui en dia.
 
Però si parlem de la major part dels cercles actius i activistes del sobiranisme, ens adonem que aquesta data sembla no fer-los ni fred ni calor. Sembla que el tema no vagi amb les grans entitats ni plataformes, a diferència del què passarà amb els fastos que es prepararan per commemorar els 300 anys de l’11 de setembre.
 
Sovint s’addueix una “diferència de ritmes” o “realitats distants” entre parts del nostre territori. Però un dels nostres majors problemes no són les “velocitats” de la mal anomenada “perifèria”, sinó l’oblit sistemàtic de la funció de “centre” que hauria d’exercir el Principat de Catalunya i, per conseqüència, Barcelona. Treballar sense aquesta concepció global de país és aprofundir en la fragmentació.
 
Avui en dia són més lluny de la plenitud dels Països Catalans els qui es creuen en una millor situació “nacional” que no els qui viuen i pateixen la duresa d’un procés avançat de substitució cultural. Els primers viuen en una il·lusió d’un fals avantatge; els segons ja han arribat a la conclusió que no hi ha solució possible sinó és per al conjunt del país.