Pompeu Fabra va néixer l’any 1868 a Barcelona, a l’antiga vila de Gràcia i va morir el 25 de desembre de 1948 a la vila nord-catalana de Prada, al Conflent, on s’havia exiliat en instaurar-se la dictadura.

Va ser un estudiant aplicat que despuntava en matemàtiques i, seguint aquest camí, amb els anys va cursar els estudis d’enginyeria industrial. La seva vocació, però, era una altra: l’estudi del català i la seva normalització. Des d’aleshores el meticulós enginyer es va dedicar apassionadament a l’estudi del català per rescatar-lo del seu desús i posar-lo al dia. Això succeïa en un moment en què a Catalunya —ben bé des de la segona meitat del segle XIX— s’havia encetat un procés de recuperació de la llengua i de la literatura catalanes.

Excursionista, amant del Liceu, esportista, Pompeu Fabra va ser un home de gran prestigi científic i molt popular al país, i entre 1931 i 1936 va ser objecte de molts homenatges.

Va aportar moltes obres, totes elles cabdals, com ho són les Normes ortogràfiques (1913) i la Gramàtica catalana (1918). La seva obra més rellevant és, però, el Diccionari general de la llengua catalana, que va sortir a la llum pública l’any 1932.

Deia que va descobrir la seva vocació per l’estudi del català un dia en què es disposava a escriure una carta als seus nebots i es va adonar que amb prou feines dominava la llengua que parlava.

Perquè va ser l’ordenador de la llengua catalana moderna.

Escriptors.cat

Diari de l’Escola

Capítol de ‘El meu Avi’

Auca de Pompeu Fabra