D’amagatotis, sense avisar ningú i de manera vergonyant: un dia hi és, com hi era durant tants anys, i l’endemà, amb el més gran menyspreu imaginable, plop!, ha desaparegut.
L’Avui ha estrenat organigrama amb tota una declaració de principis: tallar la distribució al País Valencià i a les Illes no és una simple mesura empresarial, sinó un cop baix, una punyalada al cor del precari (i famós i imprescindible) espai de comunicació català.
Diuen que si venien poc, que si els sortia car, que si misèries: el cas és que els quioscs de València continuen rebent, jo què sé, El heraldo de Aragón (que tothom sap que ven tantíssim), i l’Avui no té esma d’arribar al seu espai natural de llengua i referències. I no cal estendre’s ara a descriure la gimcana que havien de passar els esforçats lectors per trobar el diari, que un dia hi era i l’altre, qui sap; ni tornar a referir el constant buit informatiu a què ens tenien acostumats (qui compra un diari que ignora, amb la cega tenacitat del bou a la sínia, els seus lectors potencials, que no fa res –res!– per atreure’ls?): per justificar la ignomínia han recorregut a una argumentació que ofèn qui la sent i que ja és, de fet, una cançó massa coneguda: primer deixes que caiguin les cases, que es degradin els carrers fins a límits insostenibles i després dius que això no té remei i que cal trinxar-ho tot. És el que fa la Barberà al Cabanyal. Bon nivell.
Però és que, més enllà de l’excusa de pa sucat amb oli, hi ha el projecte i l’ambició. I el país. I si l’Avui no té res a veure amb aquesta mena de coses, si és una empresa fora del temps i de l’espai, sense terra ni rumb... és bo saber-ho. I potser caldrà reclamar que ens expliqui des de quan és que va pel món desarrelat (tenia entès que no li ve de naixement, però a aquestes alçades ja no poso la mà al foc per gairebé res).
I que ens torni els diners (si més no la part que ens ha tret embolcallat amb la senyera).
Les il·lusions ja les donem per perdudes.