::: e-Criteri :::

	Alcem la veu a Europa!
	1707-2007, el futur és nostre
	La nostra, la de tots!

Tots els Clips

TALAIA

Adéu, Avui

NÚRIA CADENES

D’amagatotis, sense avisar ningú i de manera vergonyant: un dia hi és, com hi era durant tants anys, i l’endemà, amb el més gran menyspreu imaginable, plop!, ha desaparegut.
L’Avui ha estrenat organigrama amb tota una declaració de principis: tallar la distribució al País Valencià i a les Illes no és una simple mesura empresarial, sinó un cop baix, una punyalada al cor del precari ... D’amagatotis, sense avisar ningú i de manera vergonyant: un dia hi és, com hi era durant tants anys, i l’endemà, amb el més gran menyspreu imaginable, plop!, ha desaparegut.
L’Avui ha estrenat organigrama amb tota una declaració de principis: tallar la distribució al País Valencià i a les Illes no és una simple mesura empresarial, sinó un cop baix, una punyalada al cor del precari (i famós i imprescindible) espai de comunicació català.
Diuen que si venien poc, que si els sortia car, que si misèries: el cas és que els quioscs de València continuen rebent, jo què sé, El heraldo de Aragón (que tothom sap que ven tantíssim), i l’Avui no té esma d’arribar al seu espai natural de llengua i referències. I no cal estendre’s ara a descriure la gimcana que havien de passar els esforçats lectors per trobar el diari, que un dia hi era i l’altre, qui sap; ni tornar a referir el constant buit informatiu a què ens tenien acostumats (qui compra un diari que ignora, amb la cega tenacitat del bou a la sínia, els seus lectors potencials, que no fa res –res!– per atreure’ls?): per justificar la ignomínia han recorregut a una argumentació que ofèn qui la sent i que ja és, de fet, una cançó massa coneguda: primer deixes que caiguin les cases, que es degradin els carrers fins a límits insostenibles i després dius que això no té remei i que cal trinxar-ho tot. És el que fa la Barberà al Cabanyal. Bon nivell.
Però és que, més enllà de l’excusa de pa sucat amb oli, hi ha el projecte i l’ambició. I el país. I si l’Avui no té res a veure amb aquesta mena de coses, si és una empresa fora del temps i de l’espai, sense terra ni rumb... és bo saber-ho. I potser caldrà reclamar que ens expliqui des de quan és que va pel món desarrelat (tenia entès que no li ve de naixement, però a aquestes alçades ja no poso la mà al foc per gairebé res).
I que ens torni els diners (si més no la part que ens ha tret embolcallat amb la senyera).
Les il·lusions ja les donem per perdudes.

Veure-les totes

PERISCOPI

350 anys

7 de novembre de 1659. Una data que ens hauria de despertar una remor semblant o superior a la de l’11 de setembre de 1714. Una data en què s’inicia l’esquarterament i la derrota militar, política i cultura del nostre país. L’inici de l’ocupació francesa i de la decadència d’un país que durant molt de temps ha estat víctima d’un poder polític que l’ha intentat anorrear per diferents vies, però que, ... 7 de novembre de 1659. Una data que ens hauria de despertar una remor semblant o superior a la de l’11 de setembre de 1714. Una data en què s’inicia l’esquarterament i la derrota militar, política i cultura del nostre país. L’inici de l’ocupació francesa i de la decadència d’un país que durant molt de temps ha estat víctima d’un poder polític que l’ha intentat anorrear per diferents vies, però que, malgrat tot, continua existint.

Segurament, la importància simbòlica d’aquesta data passarà sense pena ni glòria a bona part de casa nostra. No cal ni anomenar el món institucional principatí, per qui la ignorància sobre la Catalunya Nord es quelcom més que un oblit fortuït. És curiós veure com els espanyols reclamen sistemàticament i desacomplexada la revisió del Tractat d’Utrech (pel qual la sobirania de Gibraltar va passar a mans angleses) i, en canvi, i els nostres dirigents no mostren ni el mínim interès per treballar per l’anul•lació del Tractat dels Pirineus, un acord per posar punt i final a la guerra dels Segadors, que no va comptar amb el vist-i-plau dels catalans i pel qual se’ls esquarterava el territori, amb unes nefastes conseqüències econòmiques, polítiques i culturals presents encara avui en dia.

Però si parlem de la major part dels cercles actius i activistes del sobiranisme, ens adonem que aquesta data sembla no fer-los ni fred ni calor. Sembla que el tema no vagi amb les grans entitats ni plataformes, a diferència del què passarà amb els fastos que es prepararan per commemorar els 300 anys de l’11 de setembre.

Sovint s’addueix una “diferència de ritmes” o “realitats distants” entre parts del nostre territori. Però un dels nostres majors problemes no són les “velocitats” de la mal anomenada “perifèria”, sinó l’oblit sistemàtic de la funció de “centre” que hauria d’exercir el Principat de Catalunya i, per conseqüència, Barcelona. Treballar sense aquesta concepció global de país és aprofundir en la fragmentació.

Avui en dia són més lluny de la plenitud dels Països Catalans els qui es creuen en una millor situació “nacional” que no els qui viuen i pateixen la duresa d’un procés avançat de substitució cultural. Els primers viuen en una il•lusió d’un fals avantatge; els segons ja han arribat a la conclusió que no hi ha solució possible sinó és per al conjunt del país.